47.- No em après
a ser joves
quan ja ens
trobem a vells.
Se’ns
dificulta el córrer
i ben just
caminem.
No ens
resguarda la closca
del cap el
cabell
i la dentada
s’allotja
darrera
llavis pansidets.
Les orelles
no escolten,
serveixen
per quasi res...
- Que
dius? Eh!. Com dius? Eh! -.
Ens
embadalim i ens envolten
idees que
mai realitzarem.
Tot ho
sabem. Res, que diguin...!
Tot acaba
fatal o és un mal fet,
Que ens
expliquin, ...que s’expliquin...!!
Res o quasi
res ens creiem.
Ens defensem
de les hores
en que,
passades, no em fet res
i ensenyem
castells de coses
fútils que
s’endugué el temps,
però
presentarem la nafra
en nostre
cos fet hivern.
I volem que
en siguin ara
de treball
nostre argument.
Som notaris
sense ploma,
advocats
insultants i prepotents
que dictem a
llengua tova,
del món, son
desagraïment.
2 comentaris:
Pero se tiene la sabiduría de la vida aunque muchas veces todavía nos sorprenden las cosas.
Un abrazo
Tens raó, tota la vida intentant aprendre i mai no acabem d'aprendre ben bé del tot. I si no hem après a ser joves... com podem tenir temps d'aprendre a ser vells? Tots fem el que podem a cada edat, Anton!
Publica un comentari a l'entrada