Les branques creixen... Al cap damunt la poncella
i desprès la flor, el premi, el regal, l’obsequi.
També creixem
nosaltres. Intentem sempre que els nostres actes siguin les flors del
nostre treball ?
Procurem ser parterres, espones, marges, que opossin ser armes nobles a la maldat? Fem
un jardí que subjugui, que atregui, que calmi, que aplani diferències i estengui les veritats de convivència i solidaritat
en vers tothom ?
Que ningú es senti apartat, negat, sense forces per seguir el camí recte de la Pau i del Amor.
Que ningú es senti apartat, negat, sense forces per seguir el camí recte de la Pau i del Amor.
4 comentaris:
Creciendo en sabiduría y dando lo mejor como una flor en belleza.
Un abrazo
Anar creixent buscant la bellesa i la saviesa i saber-nos ignorants de tot però curiosos de mena.
una abraçada Anton
M'ha agradat molt aquesta aquarel·la de roses...
Potser en faré una versió meva... a veure si em surt!
I les paraules, precioses, sempre creixent i aprenent...
Aquesta composició dels mots, que parlen dins un jardí de roses sense espines, desperta el millor que hi ha en mi.
Publica un comentari a l'entrada