7 – 6- 12
La vida no la tenim mai resolta
com ens plauria sempre estrenant lo
plàcid.
Quan
sigui pot venir l’instant pompós
o aquella mena d’agror que et consumirà.
Però has de somriure a l’altre. No li donis
plor.
Calla en tot cas. Respira fons. Surt de
taüt
que et relliga i consumeix empresonat
i camina pel cúmul de camps de record.
No resoldràs res, però pot apaivagar
la tristesa, el desconcert, l'angoixa... la
pena
que et cull el clatell i et fa relliscar
els peus.
Enlaira el cap. El temps escolat no
torna...
Beu la copa. Potser una miquetona de mel
et traspassarà de dolç les galtes i
s’envermelliran,
i la sang nova et procurarà alè renovat.
La vida no la tenim mai resolta...
Aprèn aquesta màxima absoluta del teu
viure.
No t’enfonsis en el pou del passat. No hi
tornaràs.
3 comentaris:
M'agrada molt com ho dius i tens molta raó.
Jo penso que compartir també està bé, però tot amb mesura.
No cal enfonsar-nos en cap pou, ni del passat ni del futur...
Sàvies paraules. Gràcies Anton.
Camino de puntetes, per la bellesa adormidora de la imaginació.
GRÀCIES!!!
M'enduc la pintura. La necessito per a l'escrit d'avui. ^0^
Publica un comentari a l'entrada