4 – 6 -12
La mirada enterbolida per l’apassionament
entrava en el rou. La boira com cortinatge
escaldant les pells de qui en la trobada
natural
havia pres el caliu, ínfula vanitosa en el fred matí
tapava encara l’acaronament de content
sublim.
La vànova del dia es desplegava incerta
i les mans oprimien el gotim de plor innat
a l’abraçada fumosa que robava el seu ser
i apaivagava claror indefensa en el fred
fosc.
El sol no brunyia de groc, però aclariria
llum
i els raïms, penjolls de perles, deixaven
escórrer
el gotim com fills que s’acullen a la
terra..
Allí naixeria el nou apassionament ple
i del terrer brollaria la brotada de nova flor.
Els pètals irrisarien en el vent aquietant-se
i cantarien l’harmonia de la puresa..
...............
Fa sis mesos que la corrent del riu
s'endugué la barca...
Ara segueixo l'estela que va deixar
i des del volral, entre tamarits
veig el seu somriure.
i cantarien l’harmonia de la puresa..
...............
Fa sis mesos que la corrent del riu
s'endugué la barca...
Ara segueixo l'estela que va deixar
i des del volral, entre tamarits
veig el seu somriure.
5 comentaris:
Los racimos que se acogen a la tierra y de ellos soplan los recuerdos de los que permanecen vivos.
Hacia días que no me podía pasar por tu espacio, pero veo que le has dado un nuevo aire.
Un saludo y que tu día sea bueno.
Gràcias Mari-i-R.- Anton.
Fins i tot quan és de nit ens descobreixes l'albada.
Sis mesos ja han passat...! La corrent del riu li porta, segur, tots aquests poemes tan magnífics que li cantes, i per això somriu de tendresa.
Una forta abraçada!
Harmonia és el que transmet aquesta aquarel·la malgrat l'enyor.
La Teresa deu somriure en llegir-te...
Una abraçada ben dolça, Anton!
Publica un comentari a l'entrada