...............
ajudat pel baf d’un vent enverinat;
en llit de cendres
cauen les teves branques.
Com grans cucs negres
plouen del cel guspires,
danyant–te les arrels.
La terra plora i,
els llops udolen,
al seu amagatall.
Arbre que cremes
ajudat pel baf d’un vent enverinat;
en llit de cendres
cauen les teves branques.
Com grans cucs negres
plouen del cel guspires,
danyant–te les arrels.
La terra plora i,
els llops udolen,
al seu amagatall.
Nosaltres mateixos som arbres que es cremen...ens cremem d'odis, de ràbies, ens fem mala sang, un foc que hauria de ser purificador sovint és la pitjor de les desgràcies.
Passo poc, Antón, i em sap greu. A casa passem una mala temporada, coses dels desgraciats temps que vivim...
Molts petons, et tinc al pensament, encara que no es noti, ja ho saps.
Incendis i foc ,flames i brases....pintor, poeta, rapsoda, blocaire... de gran vull ser com tu Anton! bon diumenge!
És trist, sempre, que no trobem aquest vent tranquil de la paraula.
Una aquarel·la de foc, has pintat que transmet tota la por...
Passejar-se pel bosc cremat després d'un incendi, és una cosa molt depriment i més si era el bosc dels teus jocs infantils...
Impressionant l'aquarel·la...
M. Roser
Volviste a la acuarela, precioso dibujo que ritma con la poesía.
Feliz domingo