9 - 9 - 11
Li posaren la traveta
i caigué llarg, estés...
La intransigència del pas
era la prepotència ?
Per molt camí que hi hagués
ell barrava el pas,
es sentia amo fins del vent.
Tenia el sol de cara?
Quan un dia se li posés nùvol
i arribés la tempesta...
caldria bon paraigua...
Qui sap si ja li havien regalat.
................. Anton.
3 comentaris:
Què bo seria que mai, ningú, no ens poséssim travetes els uns als altres...
Una abraçada, Anton!
Magnífic l'homenatge a la MONTSE! Molt, molt maco i molt merescut ;-)
Quina llàstima! Encara que només sigui un paraigües... em fa una llàstima metafòrica.
Publica un comentari a l'entrada