851.- QUAN LA TRISTESA ... aquarel·la de l'Anton.

.

5 - 8 - 11 

Quan la tristesa, el desencís,el plany s’ajunta

 i és amb tu, no et quedis quieta, mou-te.

Mira el terra que vols per tu i besa’l

amb el camí que fas de records i quimeres...

Trenca l’espill que et difama la cara

 i enceta els ulls al horitzó que et clama

Busca en el llavi la paraula que consona

amb la mel a orella

i acull les mans al cor que batega

i que no marxi rere l’instant nefast.

Que brolli la font dels sentiments

que et farà viure el plor estret d’angoixa,

obrint en el record l’escletxa del demà

i temps vindrà a tu com infant a falda mare

buscant la protecció insondable

del futur que t’espera en nou camí.

Ja no és igual la passa que ara peues,

ja no és igual la veu que crida...

T’has despentinat al aire que et sorprèn

i et bufeteja la cara

i no et deixa avançar en ton destí.

Però de dins de les entranyes cansades

encara queda el menut pretext,

el llevat que a la pasta dona impuls

per caminar el nou sender que et mira

i vol que et lliguis a ell per seguir.