12 – 6 – 11
COM LA BALDUFA
Al sofà de llar fa migdiada
la menuda amb flassada tapada.
Somnia...
Entra el sol per la finestra...
Damunt d’ella canta orquestra
simfonia.
S’ha plantat allà a la porta.
L’escala a sos peus importa,
allí camina.
Vesteix falda revolera
al seu front la diadema
la pentina.
Als escalons peuets repica.
de puntetes roda, rellisca,
neguit tria.
I saltant regira i balla
i veu canta, il·lusió esclata
en sa fira.
Al barandat asseguda
impulsa roda moguda
que avall revira
Veloç com ocell vola...
El cercle avall cola
fantasia...
Salta amb gràcil seguici
relliscar és el seu vici.
Ha finit via.
Son viatge...allí acaba.
Comença delicada
la ballarina
El portal omple gentada
que s’entusiasma,... Callada
se la mira.
I vals revola la faldeta.
Les mans son papalloneta.
El cabell gira....
La gent abans silenciosa
aplaudeix la dolça rosa...
Somriu vida.
...................
Baldufa del temps. Menuda,
per dins teu encar belluga
ta establia.
No paris, roda que roda...
De pàgina llegeix la coda.
És ta vida.
3 comentaris:
No hi ha com somiar, com ballar, com volar!
Bona setmana, Anton, I una abraçada.
La imagino, girant i girant, en la roda de la vida. De vegades marejada, però sense abandonar el seu ball. M'has emocionat. Gràcies!
Quina nena més preciosa i quin poema descriptiu tan encertat...no em cal mirar la imatge ,només amb la lectura
me la puc imaginar.
Una abraçada
m: Roser
Publica un comentari a l'entrada