2 – 8 – 09
Qui l’arrencava del frondós arbre mare,
qui sap si entreveia que el ramatge moriria.
Sense aigua circulant, el ressec no para
i tota l’ufanesa aquí inútil es fondria.
El sol i el vent en faran menjada
amb les dents que els dos porten d’avançada
i l’arena engolirà en son ventre
mastegant l’inutilitat que en son centre
ja no respira i és borrall de res la rama
3 comentaris:
Sempre trobes unes fotos molt boniques, Anton, i les acompanyes de paraules que són com històries, encara que siguin versos, però tenen molt de contingut.
Vols dir que no respira? Jo la veig tan bonica que crec que encara té una mica de vida dins seu... No la prodriem plantar aquesta branca preciosa?
Preciós, Anton! Felicitats pel poema i el casament amb la imatge!
Publica un comentari a l'entrada