24 – 1 – 09
Per molt que bufi el vent
no ens arrencarà les muntanyes.
Per molt que bufi el vent
no ens arrencarà les muntanyes.
Per molta tempesta o rafugada
no se’ns endurà el barranc.
no se’ns endurà el barranc.
Per molt que brasquer del sol
llueixi com tionada, no ens cremarà.
llueixi com tionada, no ens cremarà.
Per molt que la nuvolada plori
no ens taparà el teló del nostre cel.
no ens taparà el teló del nostre cel.
Sabem el que volem:
Caminar avant...!!
I ens posen entrebancs
en tot i cada dia.
La voluntat i el pas ens mou
cap a nostra fita.
Potser no hi arribarem
a temps...
Caminar avant...!!
I ens posen entrebancs
en tot i cada dia.
La voluntat i el pas ens mou
cap a nostra fita.
Potser no hi arribarem
a temps...
Per això res ens importa
si no nostra presa
d’arribar al cim.
si no nostra presa
d’arribar al cim.
5 comentaris:
Així ho espero... perquè mira que bufa, eh?... La veritat és que fa por de sentir :-)
De totes maneres, llegir les teves paraules tranquil·litza :-))
Nosaltres tenim llum,és una sort.Als pobles veins n'hi han que estant de moment a fosques./
Ja veus que vaig posant de tot,... moments més calmats, altres més esverat. I que duri. Guardeu-vos de vent i ara fred. Anton.
Poesia al vent!Visca!!!!!
No em diràs que no ha quedat un cel ben net i el(s)cap(s) desemboirat(s) ;)
Bon cap de setmana amic Anton!
Anton,
Ni la pluja, ni la neu, ni el sol ni el vent d'avui ens aturaran.
Si hem d'arribar al cim, tard o d'hora hi arribarem! No en tinc cap dubte!.
Serà com el viatge fins a Itaca !
Potser serà llarg ... però així ens permetrà acumul·lar més coneixements mentre anem fem el cim.
Xifla , xifla,si no t'apartes tu, jo no m'apartaré !!!
Publica un comentari a l'entrada