Els dos amb sa muda parla.
La parla de la bellesa que s'enfondra en l'ànima amb un so beatífic
que en l'interior entra veu i so i explica i ho comprens sense lletra
el misteri que inunda de llum la platja.
-----------
Sense motivar paraula
El crit del conhort complia,
Sense ranera ni sondroll
Amb calma com ha de ser.
S’entenia sense parla.
Misteri encara avui.
Sabia ella qui li parlava?
I jo entenia sa dicció blava?
No era un desert,
On vent arrossega
Arena a la cara.
Era oasi o platja?
I allí sense saber-ho,
Sense comprendre... ,
lluna com un sol duia
Llum a la platja.
El crit del conhort complia,
Sense ranera ni sondroll
Amb calma com ha de ser.
S’entenia sense parla.
Misteri encara avui.
Sabia ella qui li parlava?
I jo entenia sa dicció blava?
No era un desert,
On vent arrossega
Arena a la cara.
Era oasi o platja?
I allí sense saber-ho,
Sense comprendre... ,
lluna com un sol duia
Llum a la platja.
3 comentaris:
de vegades un silenci és prou eloqüent
Quines paraules més precioses! i la fotografia...quina pau i quina calma!
Una vesprada mar endins,ja res em sorprendrà.
Publica un comentari a l'entrada