EL MOCADOR DE LA BESAVIA -- Trobada punta de coixí

Ahir dia 7 -9 -08, dintre el marc de la semana cultural, hi va haver una trobada de puntaires d'areu de nostra geografia catalana i més enllà.

--------------------------

En la data esmentada en el poema, aquest va ser escrit per honorar eixa manualitat que ens certs casos concrets arriba a professió. No m'estenc m´es explicant, ja que la narració és llarga que aniré salvant amb fotos d'eixa admirable, tranquila, joiosa, amigable concentració.

A tots els partivipants com al públic en general el meu afecte i reconeixement

----------------------------

EL MOCADOR DE LA BESAVIA.
Poema d’Antoni Fortuño Sas
11- 9- 2001
La menuda Mariona
neta del avi Juan,
després de endreçar la taula
a les golfes se’n en va.
La mare a dalt renta roba,
l’escorre i després l’estén.
Iaia Maria asseguda
estrips de mitjons sorgeix.
Avi Juan, la lectura.
Pare amb noi gran discuteix...
És l’hora de la dinada
i un repòs qui no el mereix?
Però, les dones, les dones
a la feina si en vols fer.
-

-----
-“ Les mans que no parin filla,
punta de coixí senzilla
és sempre nostre treball,
moure boixets que son cames,
els dits agulles com rames
que treballen sens descans.
I si et pares per cansada,
no es neteja fregasada
asseguda al butacó
i si la radio t’admira
o la tele massa et mira
al davant tu de plantó
perds el temps que ara et fa falta
i amb grogueta o roja galta
has de suar torcant front
i no marxis de l’ermita,
doncs, pensa que la marmita
no bull pas si no te foc.
Ai, Mariona, menuda,
no seràs reconeguda
si no treballes com jo “ -.
Així parla Marieta
que amb febre no n’està quieta
per tenir-ho tot ben net.
Les tres maries de casa
sempre tenen foc o brasa
per coure o fer caliu...
Els tres Juans, senyoria.
Al tros, treball a sangria,
a la llar, menjar, dormir.
-------

La menuda puja escales
de les golfes, ja n’és dalt .
Te delit a les entranyes.
Vol bagul vell remenar.
I si la mare la crida
per ensenyar-la rentar,
que a iaia li enfili agulla,
o la desca atansi ja...
en quatre salts pot tenir-ho
i mentre bagul regirar-lo
i calmar-ne son neguit
i saber quins tresors guarda
i arrambar-ne la basarda
que li corca el cor fins dins.
La clau està ja posada,
la fa girar com ballant.
Quina alegria l’espera
quan la tapa va aixecant.
Llibres menuts i negres tapes
Bíblia, Kempis o Voltaire...
Allà rosaris de plata
en estoig conxa carei
Flascons de perfums diversos
i roses i clavells secs.
Un jaç de roba tan fina
que al tocar-la s’esmunyeix
Una capsa, fusta noble
amb gravats de plata i d’or
davant dels ulls li presenta
un candauet amb forroll.
Quina sorpresa li aguarda?
Que serà, que hi haurà dins?
Com boca de rap oberta
li ensenya son infinit.
Quina joia, quina joia!!
Un planxadet mocador
de fina seda amb les puntes
de treball molt primorós.
Qui el va fer, potser, la mare?
Però, sembla més antic.
La seda n’és circumdada
per la punta de coixí.
Quan treball Ai, quanta estona...
No gosa pas desplegar
aquella joia que crema
sols de tenir-la a les mans.
I unes lletres rebrodades
en la seda, en un cantó.
Ai, Deu meu, quanta fal·lera,
la mare m’ho dirà tot.
- Mare, mare - temorosa-
el bagul estava obert
i guardat en una capsa
eix mocador, quin encert! -.
- No devies pas tocar-lo
Ai, si l’àvia ho sabes ?
Aquesta joia té història.
Ta besàvia el va fer. -
- Conteu, mare, si, conteu -.
- Era menuda, menuda,
estava feta un esquitx,
una monja els ensenyava
de fer punta de coixí.
Els boixets pels dits ballaven
com si fossin pardalets,
les agulles orenetes
que marcaven els niuets.
Hi tenia tal destresa,
l’havien ensenyat bé,
que per roba de l’església
per tot, puntes i aplics, feu.
Per esponsals per les noies
quan és feu gran treballà
i per tovalles i estoles
per tovallons de guardar...
Feia col·leccions que venia
a qui volia pagar.

És feu gran i és feu nuvi.
Sí, sí, el besavi Joan.
Quan ballaven la masurca,
pericons, pavana o vals
portaven mocador noble
entretenint-ne les mans,
els mocadors be parlaven
segons com eren posats
i anunciaven compromisos
o renunciaven ballar...
El mocador era joia
de tota noia decent
i segur calia tenir-lo,
el millor, el més ben fet.
Amb la traça que tenia,
feu eix mocador preciós
que en fou l’enveja certa
del poble i dels contorns.
Quan el nuvi el va veure,
per ell se’l volgué quedar.
Se l’endugué cap a la mili,
abans de ser-ne casat...
Feu amb ell imaginàries,
guàrdies estant de soldat.
Un dia en una gran festa
la dona del coronel
accedí a veure la joia
que Juan duia amb ell.
Pretengué la coronel·la
que el mocadoret fos seu
i el soldat amb molta astúcia:
- ...N’hi farà un de més bell -.
Des d’aleshores la dona
el regracià al seu servei
i els permisos cap a casa
n’abastaven fins un mes.
Ja al poble, a la americana
sortint del butxaconet
blanc, polit, les dues puntes
lluïa com clavellets.
Era abraçada de noia
que l’havia ben brodat.
Es casaren i el volia
com si fos el primer fill
i és que mocador i esposa
eren puntes de coixí

Li tocà anar a la guerra,
la guerra del trenta sis
i amb ell afrontà misèries,
tristeses de dia i nit.
Però, les bales i bombes
quan passaven fent-ne xiu
apartaven trajectòria
reverenciant el coixí
on les mans més delicades
van moure boixets i fil.
Relíquia o reliquiari,
amulet de cos aimat
retornà a casa salvant-ne
la vida, ai, quan costà!
Quan de nou entrà al poble,
fins campanes van tocar
i abraçada retrobant-ne
juntets la felicitat.
I dels petons i abraçades
va arribar el primer fill...
Quin deliri quan naixia,
quina joia més feliç.
Mocador a capçalera
com guardant el ser volgut,
doncs, formava part d’herència
d’aquell amor impol·lut.
La petita, de menuda,
també, collí boixets i fil
i ensenyada de sa mare
en feu punta de coixí.
Ara que ja no hi veu gaire,
fa temps que està ben desat.
Però, recordo la dèria
que tenien elles dos
quan lluitaven amb astúcies
per guanyar-ne els perrots.
Jo, de jove, molt vaig fer-ne.
Després quan em vaig casar
la feina del camp i casa
me’n apartaren. Ja està.
Figura’t, té bona història
el fer punta de coixí.
Quan temps passà d’aleshores,
jo era menuda, un esquitx...
I si tu en vols dependre
quan siguem tardor o hivern
podem començar si et sembla
les tres dones, si, les tres.
Ja veuràs, potser, teva àvia
li farà bell recordar
quan boixets i fil movia
per a sa mare guanyar “-.
----- ---- ----

Coixí, boixets, fil i agulla
posaren coll a casulla,
albes, estoles, roquets.
Feren centres per la taula,
aixovars que eren de faula
per noies adolescents.
Faldars i tirants d’enagos,
roba de verge com aigües
que esperen el noi promès.
I besaren les carns nobles
i guarniren antics mobles
de casals joves i vells.
Avui, et faig reverència.
No s’ha perdut teva herència
de bell nou tu has tornat.
La destresa de les dones
et retorna les persones,
ja mai més seràs apart.
Bell coixí de ma besàvia
fou joguina de meva àvia,
la mare l’ha retrobat.
---- ---- ----

Els dic ara a meves netes,
procureu-ne fer manetes,
us compraré un nou coixí
i amb boixets ben sorollosos
que fil i agulla orgullosos
treballin per nobles fins.
---------
Coixí noble, coixí joia,
a la dona que et venera
i en tu posa sa il·lusió
mira-la sempre alegroia
i que en sa dolça fal·lera
dugueu felicitats per tots..

--------------------------

--------------------------------------------

Gràcies, si heu arribat fins aquí.

Si us sembla podeu fer un comentari, serà ben rebut. Anton.