4.- 29– 10 -10

-Quanta bondat atresores !!

Finestral tancat. El sol se’l mira.

El vent sospira. El núvol calla.

Un ocellet al brancal es planta4.- 29– 10 -10

-Quanta bondat atresores !!

Finestral tancat. El sol se’l mira.

El vent sospira. El núvol calla.

Un ocellet al brancal es planta

L’ocellet desitja entrar a la casa

Ha vist pel vidre...

Ha vist que la taula és parada,

que una nina escaiola prepara

per un moixonet trist

que té en una gàbia.

L’ocell, al bec una pedra menuda...

-Xin, xin... Obre, filla, tinc gana... !!

( L’ocellet és l’ALEGRIA

que en l’habitacle falta ).

El finestral s’obre...

- Volant vinc a taula.

1Antonio Fortuño Sas

L’ocellet desitja entrar a la casa

Ha vist pel vidre...

Ha vist que la taula és parada,

que una nina escaiola prepara

per un moixonet trist

que té en una gàbia.

L’ocell, al bec una pedra menuda...

-Xin, xin... Obre, filla, tinc gana... !!

( L’ocellet és l’ALEGRIA

que en l’habitacle falta ).

El finestral s’obre...

- Volant vinc a taula.

1Antonio Fortuño Sas

L'ESCALA DEL TEMPS

 3.- 28 – 10 – 10

L’escala del temps s’allunya,

l’intimitat del record s’apropa.

Les hores cautes es fan llargues,

l’encontre, a prop o lluny, espera...

La cadència del temps no para

I la meta... Quan veurem la meta ?

Creiem saber on som

I la continuïtat voldríem.

Innocents ens creiem els ajuts

que volen i ens arrastren

com sirenes, fent-nos creure

un més allà propici

net d’angoixes esverades...

Lluita contra hores tenim

en un desesper de vida incomplerta.

Bufen els vents

i les orelles escolten

el cant dels núvols.

La boira penetrava en el forat del pany,

I en les juntes de les portes...

Obrí la portalada i s’inundà l’entrant.

Veuria el campanar tapat pel boirim ?

No existia per la seva mirada

i el so de les campanes s’esclafava

i s’escoltava com vent melodiós

exclamant que el temps seguia...

Un gos lliurava al cel seus lladrucs

que no espantarien els estels invisibles...

La moixonada quieta en l’arbram

calentejava les niuades de menuts pelats...

Aquell fum de l’escabellosa esborrava

les fotografies que sol i lluna

en groc i platejat mantenien vives...

Com un ploviscó remullava a gotim

en previsió d’una nit de gebre

on el blanc lletós regnaria...

L’espelma encesa, bellugadissa al airet,

li calentejava les idees en l’almàrfega

de palla, pallús i gra del seu cap...

I mentre en els cors imperava quietud

esmirriada, minúscula, menuda

com deixada de compte, falsa pau...

Aleshores, vindria l’AMOR IMMENS

I esbargiria la boira del cor dels homes.

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E. 25-12-14. 

 A LA MEVA FILLA Mª DOLORS EN SEU DIA.

El primer bes que em dares a l’arribada

va deixar l’emprenta que ara em marca.

Suau i tendre. Dolç i sucós com bresca

em quedà impregnat al cor i a l’ànima.

El primer vagit en meves mans el retries

entrant a la vida, TEVA VIDA, que avui

em consola, m’atén, em guarda.

Gràcies, filla...

que nostra companyia sigui llarga,

molt llarga...

...................

Que tinguis un feliç dia amb tota la mainada

que de tu espera sempre, que els hi fas molta falta.

DE REBAIXES 20.- ANTON.- T.E.- 22-12-20.

L'ENVOLTORI

 

20-12-20

Heu, hem llençat l’envoltori del regal...?

El gos l’ha mossegat paper i lligam.

Ell l’aprofitarà com una joia

el que nosaltres donem com inútil ja.

Podem llençar el vestuari, sols és envoltori

i fa confondre a qui som cecs o ens hi apropem.

Veure l’extern ens subjuga al considerar

el complement que tapa la sorpresa que voldríem tenir.

Quan havem el regal desembolicat

caiem en la sorpresa sublimment alegre

i ens enjoiem i fins el cor bat descontrolat...

Volem nosaltres el contacte, no que el paper

sigui l’ínclit personatge que s’apropiï del goig.

DE REBAIXES 20.- ANTON.-T.E.- 20-12-20.

EL PARAIGUA

 

19-12-20.- AL PARAIGUA.

L’havien instituit objecte de culte contra el sol

i pluja, no pas pel vent que corregués

fent volantins amb el fullam sec d’arbriu…

Privar-se’n d’ell i la seva delicada pell

havia de suportar i lliurar-se de la cobdícia

de la cremor de la llum…

Ara, en la vertígen de la calor li anava bé

amparar-se en la robusta frescor

del arbriu servint d’ombrela o paraigua.

DE REBAIXES 20.- ANTON.-T.E.-19-12-20.

 

 

Avui, Festa Major de la Vilella Alta... De joves deiem :Santa Llúcia gloriosa, guardeu-nos de pixar tort. ( equivocar-se). Un més gran que nosaltres,aquell dia es posava de rigorós hivern, fes fred o bon temps. Samarreta i calçotets llargs i apelfats...Ja el vaig veure suant l gota grossa... camisa de mànega llarga, jersei doble, americana i abric...i un mocador per eixugar-se front i cara... Un espectacle... per que quan arribava el ball de vermut o el de tarda i nit... allí hi plovia, però ell, tossut...l'any que ve, ai, fill, que faci fred i bona glaçada... // Records dels divuit anys...anton.

13-12-20.

Cantar afinat.

El problema de parlar be i que s’entengui

i que no es vagi forfollant

i no deixant entendre res

em sembla primordial.

Que es vocalitzi i s’exposi el contingut

i no anem passant per la maroma

quan per terra,sense obstacles,

ens en podem assabentar plenament.

Ens netejarem les orelles de mentides,

errors i falses veritats i caminarem

per sender on no s’escolten

ganyols de gos ni miols de gat.

Que ja som grandets i la innocència

fa anys que va quedar a voral de camí.

I poques vacunes ens falten

per entendre els desgavells interessats

que se’ns volen encolomar.

DE REBAIXES 20.- ANTON.-T.E.- 13-12-20.

12-12-20   

Quan calles la saliva no es sent pas heroïna.

La boca, la llengua sense aquest oli

potser explotaria tot i no honrar-se parlant.

Sap que la necessiten i es fa valdre

fins, de vegades, es llença al buit,

surt de la boca i es troba al terra embrutant-se

o en lloc de vestuari fi o raspós

o en galta o ull que espera lubrificació

que sense voler-ho li arriba a suavitzar

la pell aspra o suau...Escopir, vaja paraula !!

Si no es sent alabada i surt esverada

hauria de pensar que li poden tornar el fet.

ara que amb una salivera podem saber

si la malaltia ja ens governa...

Haurem de dir-nos: - No malgastem la saliva...

DE REBAIXES 20.- ANTON.-T.E.- 12-12-20. 

 

10-12-20.

 Destruir per desprès obligar-nos a construir.

Fatalment posem el peu en una peuada

i xafem l’edifici que altres fabricaren

i ara no ens agrada...

L’intel·ligent fer dels que ens precediren

de conservar ha trobat

la conseqüència expansiva

i es prepara la ventada que assoli

física i mentalment l’establert.

Tenim, tocant-nos el clatell,

un ser que ens vol deixar a voral

amb força inusitada...

El vergançó el te a ma i el mou

sense pietat ni delicadesa

estovant la llana : cric, crec...

El matalàs el farà nou i tou...

Ara, haurem de lluitar

per poder jeure tranquils...

Una espasa ens pot liquidar

i una agulla ens pot salvar.

I si fos sols la espasa, rai...

Hem volgut assolir i assolar

i ara el problema és construir

i curar... Quan comencem?

Quin grau de culpa tenim

en tot el que ens ofega ?

DE REBAIXES 20.-T.E.- 11-12-20.