He vist a l'amiga Pilar embadalida, corpresa davant la lluita d'expresar el millor per un acte de presentació del llibre 365 CONTES .... Que vos penseu el neguit que entra dins del cos quan un es responsabilitza davant una audiència amiga que vol que li declaris les virtuts d'un fet, que exaltis el que ja s'exalta per si mateix, però que no pot deixar caure en pou d'incerteses ni desvaris... si no en realitats concretes que han costat suors,que les dents s'han tingut que serrar i continuar cami com ha fet la Mònica en un no parar de lluitar per una idea en que un instant li va sobrevenir i la va llençar al aire i molts s'hi varen agafar cremant-se en el ferro calent ... I quan ja estava tot en la taula per el banquet... Editar... Que m'has dit, noia? Tu voles molt alt.Que et penses, d'entrebancs tants com en vulguis... Però tenia el quorum dels 365 contes que demanaven audiència....I la lluita ara obté el seu fruit...
La muntanya més abrupta pot derretir-se com el gel davant la voluntat de la persona.
GRÀCIES MÒNICA ... MIL GRÀCIES.
PILAR, TAMBÉ A TU PER EL QUE HAS ASSUMIT EN VERS TOTS. ANTON.. 22-4-12
Embadalida en la
lletra,
la veu clara ara
plora...
-Si sols és un
conte, conte !
- Que conté la gran vivència
d’unes hores de puixança
de gargotejar amb la ploma,
de sospirar:- Com em queda ?...
de narrar del fons de l’ànima
la musica d’un fet que invento
que vibra, veritable, sens calma.
Crit de guerra a la guerra,
crit de pau a la pau blana...
Sols és un conte... i la pell tremola,
se m’enrogeix la fina galta
i les cames relliscoses no callen.
I el cor batega colpejant la vestimenta
que revesteix el meu conte...
És la vida de molts...!! Vida que passa...!!
365...? Un conte per cada
dia ?
una rialla... un petó... una abraçada.
una rialla... un petó... una abraçada.
