28-10-20.
Quan miro la immensitat de la planúria
veig el foc girbat de la posta que escaïna
llençant damunt l’arbriu les llances flamejant.
poc a poc, lentament, la gran llum
s’emmalalteix de la metzina que la du a l’eclosió
i apaga els llumins i fosforeja en un llit de bromall.
El ventre, ànima de la claror, busca el jaç beat
que creu amb ell com a calma de seu repòs.
La quietud és mutisme que empelta al somni
I dormirà sense sospirs. Ha trobat la joia del descans.
DE REBAIXES 20.- ANTON.-T.E.- 27-10-20.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada