QUE LA SIMFONIA... aquarel·la

96.- 6-4-18

Que la simfonia sigui tresor de la veu

complaent-s’hi l’airet en el ramatge.

En mig de la bosquina

el concert del fullam i el bec.

S’han posat d’acord

arbriu i moixonada...?

Rajos de sol es mengen ombres

i ombres masteguen clarors.

La fantasia no calla en el llibre

que obert, predica idearis.

Una font compassa el rajolí

i herba i flor de tija llarga i curta

xuclen a petons l’aigua que corre.

Un escarabat fematé

veu que ha perdut camí d’estable

i encantat no creu quant sent...

Serà veritat la melodia

que escolta, ell que es tot brutícia ?

Hi ha un altre mon que el seu ?

                    DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.-6-4-18.