VALENTS... aquarel·la

48.- 4-7-14

Quan sentim la campana

del podem ser valents

ens mentim a nosaltres mateixos.

Valent, valent, no ho és ningú, perdoneu.

Ser valent és una necessitat

que se’ns presenta, ens acoltella

i no ens deixa recular.

doncs, està en joc la pervivència,

i, aleshores, sí, som VALENTS.

Tenim allí el problema a resoldre

I l’acte en ell mateix vol l’acord amb la valentia.

Si no ho som per que ens acull la por

i no reaccionem...,

ja ens podem donar per finits, se’ns engoliran.

- Sigues valent.- em deien.

- Sí, la meva necessitat imperiosa,

Ineludible, intransferible...

Davant teu el pou insondable,

Darrere, per sort la paret que el sosté.

DE REBAIXES 14.- ANTON.- T.E.-1-11-14