Sacralitzava el seu Jo intern
i buscava dins seu per què
aquell Jo era secret tancat
que ni en foc i braseral fumava...
Despertava en si mateix
aquell amagatall inconfessable.
Ni ell es dava compte
que tenia secrets a dins
Com en calaix de calaixera
posats ben arraconats
dins important joiell críptic,
oblidat, no percebut per altri
la impudícia de sa obscenitat.
Era el Jo callat que el recava
en son intern i no podia
obrir-lo
a la llum ferotge
o remetria contra ell
com ganiveta homicida...
DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 12-2-16
2 comentaris:
T'he versionat aquesta flor de boli ràpid, amb aquarel·les. Vull també fer un poema sobre aquest Jo intern, Jo callat, però encara no està escrit. Ha estat un post inspirador, Anton. Gràcies...
Em deixa un sabor dolç saber que el Jo intern...callat i amagat et pot fer dedicar un escrit... Voldré saber com el sents... En moltes ocasions se m'ha presentat desemboirant el camí i ensenyant-me la seva fatuïtat...Espero que et distregui i et faci sentir sensacions difícils d'explicar-se fins a un mateix... Tu ets doctora en això de l'intern... anton.
Publica un comentari a l'entrada