.jpg)
No marxis, quedat en la pell
com el pèl que la tapa i cobreix.
Arrambla la cabellera, cortina al vent,
que el front em miri sencer
sense entrebancs...
El sol que arrambli l’ombra
i el ventijol parpellegi inquiet...
Que els llavis mosseguin paraules eternes
i com rosella, fina seda, obrin pètals...
El cel mira les resultes clares
d’un pervindre nou junt a les pedres.
DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 8-5-15
...........SILENCIS
68.- Deixar al ras rovell sense clara
és com castell humà de deu sense folra i manilles.
3 comentaris:
Tendresa pura tots aquests desitjos...
Me gustan las tonalidades de las hojas, saludos.
No marxis. Quina súplica tan poètica
Publica un comentari a l'entrada