La lluna es mou
com el vent bufa els arbres..
Les ombres caminen
a pas de llum platejada.
La nit calla, dorm quieta.
Els ulls no miren son clucs,
les veus son aigua calma
Ni un xorrit d’ocell i d’escarabat.
Ni lluerna ni grill fan fresa,
però en la fosca fullosa
la vida és constant abraçada...
Reviu l’història eterna
del contacte suprem...
La platja viu les peuades
i l’ona besa i la sorra emmelada calla.
DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.-11-5-15
..........SILENCIS
71.- Baixar del núvol abans de que ens
en treguin o que caiguem en el buit...
2 comentaris:
La lluna sempre ens acompanya. M'has recordat quan era petita, que em fascinava que així com els objectes i els paisatges quedaven enrere, la lluna, no, la lluna es mou i ens acompanya.
Baixar del núvol, dius... no n'estic ben segura, a vegades voldria no haver-ne baixat mai.
Jo tampoc hauria volgut baixar mai del núvol! Penediment total.
Publica un comentari a l'entrada