Quan l'abraç físic ja no és possible,
quan els ulls sols demanen plor,
quan la veu es fa visible,
amb paraules de consol,
quan el sentiment al pit batega,
la mirada en el teu record en rega
l'estima que ens donàvem tots..
.Avui la teva empremta inconfusible
ens queda en ta petjada
que seguirem junts... ANTON I FAMÍLIA.-10-3-15
3 comentaris:
Una abraçada, Anton... és molt trist perdre els amics...
No sé on arribaré pujant escalons, en aquesta escalada n'han quedat molts que no hi contava que ens abandonessin... Hem de admetre que n'hi han que som privilegiats en quan al temps d'estada en aquesta vall de despropòsits... gràcies , carme per la teva companyia. Anton.
Amb els records també es pot abraçar...
Publica un comentari a l'entrada