Situats prop del que volem,
lluny del que repudiem.
En el llavi la paraula amable
en la gola el crit d’exabrupte.
Les gràcies a mel de boca plena,
la fel en el renec que vol destruir.
El caliu de la carícia enyorada,
el fred de la bufetada roja d’odi.
Som pèndul que no para quiet
ni en el gaudi ni en el rebuig.
DE REBAIXES 15.-ANTON.- T.E.- 6-2-15.
............SILENCIS
23.- Si ets pobre... qui sap, si un dia seràs ric ?
Ser ric pot culminar també en ser pobre.
4 comentaris:
Les carícies Anton, sempre són càlides...les enyorades encara més.
Una abraçada ben forta i continua regalant-nos poesia :)
No tot ho podem tenir dolcet... ens enfarfegaria...// Gràcies per la teva visita i record... Anton.
L'equilibri dels contraris ens porta a l'harmonia. No ho dic jo, Anton, va ser Heràclit. Li deien l'Obscur, però aquesta teoria queda prou clara en el teu poema, no?
Publica un comentari a l'entrada