Damunt
el fons negre del vestit, fosca nit que camina,
pentinava
el seu or la provocant cabellera...
Cortina
al aire, els dits del vent removien amb solvència
I acompassadament
el projecte d’un escrit que brilla.
Ni lluna
ni estels guaitaven el camí seguit per la donzella ...
El trepig,
sonoritat de fulles seques que es queixen
l’acompanyaven
com melodia que violins en feien clam...
Tot
el caminal, amb l’herbei florit rendia toia inacabable
com res
mantra adorant guturalment alabances certes.
Estorada,
orgull de verge, passejava les gràcies
enclavades
en un
andar voluptuós per un mirar de sàtir a l’aguait.
DE
REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 12-2-15.
.........SILENCIS
25.-
La tartanya n’era tranquil·la
Tapada
en la terra humida esperava el seu instant...
2 comentaris:
Filmes aquest passeig amb les paraules.
Veiem el poema com una petita pel·lícula.
La màgia dels mots.
Bon cap de setmana, Anton!
Bon cap de setmana, Carme...Anton.
Publica un comentari a l'entrada