Es va creure
l’Alabança
que li esbandien
i s’inflà com un
bot,
no tocava de peus
a terra
El primer pas que
donà
un sot o pedruscall
se li embolicà
pels peus
i el cop de nas a
terra
fou la seva
circumstància...
Per aixecar-se de
nou
que hauria
d’escometre ?
Es rescabalaria
dins seu
i acolliria com un
gran perill
per la seva
integritat
el creure’s
l’Alabança?
Seria bo per seguir
camí
Apartar petons que
fessin a sa galta
I pensar que no
sols caldria
Eixugar-se la
saliva
Deixada per
l’Alabança.
DE REBAIXES 13.-
26-10-13.- ANTON.
2 comentaris:
Com sempre em fas rumiar, Anton, per una part, crec que no ens haurien de creure mai del tot les alabances, però també penso que està molt bé que hi siguin, ens donen una mena de mirall de com ens veuen els altres i tantes vegades ens ajuden a aixecar una miqueta l'ànim. Les alabances sinceres, són un bé de déu... i només ens les hem de creure en la mesura justa de l'agraïment i el benestar amb nosaltres mateixos.
Hauriem d'aprendre tots plegats a ser més humils, ens estalviaríem les ensopegades amb els pedruscalls de la vanitat i seriem molt més feliços...
Una aquarel·la precisa, amb el teu permís, me l'emporto!
Bona castanyada, Anton.
Publica un comentari a l'entrada