34..............7 – 2 -09
SOC
COM UN NEN AMB EL SEU CARAMEL.
..............
En
el primer escaló de seva vida
Tenia
el menut a la ma son caramel
Era
la llet de la mare fet carícia
De
l’avia el faldar acaronant cabell
De
tot l’entorn brescam rebia
I
ell joiós dessucava inconscient la mel
....................................
Pujà
amb goig l’escaló d’adolescència
I
tenia que pagar per ser admès
A
tort i a dret bombons i peladilles
Amb
la barrera: donam, jo et donaré.
.....................................................
Collí
la ma de la companya verge
Que
et sembla, ens casem
De
goig i joia prou que en tenia
Però
del donar, passava al diner.
...................................
Vingué
la primera alegria de la casa
Un
tros volgut de carn com fou ell
Satisfaccions
per dins rondaven...
Corre,
cuita, noi, busca diners.
..................................
El
caramel que de menut xuclava
Que
llet i falda eren sempre seus
No
els trobava en lloc,si, pagant-los...
Sa
il·lusió havia volat al cel
..........................
.................................
Ja
d’escalons en seva vida
Era
al últim per posar-hi el peu
Era
molt lluny per tornar- se a rere...
Alçà
la ma i es trobà el blau del cel.
.......................
Assegut
a l’últim escalo recorda...,
El
seu magí retorna peu a peu
Aquella
escala, no res, seva vida
Que
al pujar el primer escaló perdé
Perdé
el caramel que ara enyora
Que
en son caminar desaparegué.
............................
Avui
ha baixat a prop de la canalla
I
els ha dit mentre a ma els donava.
Un
petó a galta,un petó de mel...– 2 –
NO
PERDEU MAI EL CARAMEL..
1 comentari:
Un trajecte força comú, com la pèrdua del caramel.
Et felicito, Anton.
Publica un comentari a l'entrada