Dringa la veu a pas
de lletra,
el so s'exalta
refilant el fet
i narra seva
història, sa guerra,
esquerda per on mira
seva pell.
Entusiasma l'escolta
que viu en ella,
li esgarrapa amb
sang traït la veu
i el reconte es
desgrana, agulla plena,
brodant en seu
dintre aquell univers.
Quanta joia
impartida blefa
com cavall que
renilla son parlament.
No sap que li pasa.
Neguit dins d'ella...
Una flor pot moure
tant de sentiment ?
1 comentari:
Una flor i fins i tot un pètal... molt poca cosa por moure molt de sentiment!
Preciós poema, Anton!
Publica un comentari a l'entrada