DIA DE L'ALZHEIMER.
Repeteixo el post que vaig entrar l'any passat en tal dia com avui. No he tingut la malatia a prop meu, però si que sé de persones que la pateixen i tot el seu entorn és un clam de pena, de desori davant la persona que no sabem si sofreix o dins seu pot ser feliç, he vist marcat l'interrogant ... PER QUÈ? El sofriment ...
L'Isabel és la mare d'una persona a la que tinc vertader apreci i he llegit escrits seus que esborronen.... i no hi pot fer ....res, per que el deteriorament del ser volgut pari, no avanci més, que retorni al estatus anterior...
20 – 9 – 10
Un dia qualsevol
No és qualsevol dia.
Dia que no és
com qualsevol.
En la catàstrofe de la A....
No té miracle
Que recordi el dia,
Per que qualsevol dia
No és dia ni dia és.
Ombratge agut,
El temps, qui sap, si conta?
No sap ni el SI coent,
Ni sap el NO que esborra.
És lluny de on?
És a prop de Què ?
No recorda ni el seu Per Què...
És dins son ser sense propòsit
I son aire derrinclit
camina en despropòsit.
Avui, de la ma de QUALSEVOL
veurà un cabdell de fil
I de son llavi ressec, cruspit
Un fil de veu dirà,
Sense saber que diu...
F I L L A....!!!
.......................
LLAMBRUSCA és una revista que edita una associació vilafranquina.
Fa temps que sé que edita una revista i aquesta també en forma digital
amb el programa ISSUU. Jo en tinc de posats a la vorera d'alguns dels meus blogs.
Aquí us en porto un per si el voleu fullejar i voleu donar-hi sortida ....
potser val la pena ajudar.... Podem ser nosaltres els receptors, Qui ho sap ?
4 comentaris:
Segur que quan li llegeixi, deixa de cantar, para molta atenció i somriu.
Gràcies!
En tots els anuncis ens ho pinten com una malaltia devastadora, que ho és, i li donen un toc romàntic, que gairebé a la gent li venen ganes de tenir un parent amb aquesta malaltia. Si et toca la rifa de l'Alzeheimer, et fots, el que el pateix i el que en té cura. Perque tots dos són esclaus de la malaltia, el malalt en la seva desmemòria i el que en té cura, en la tirania del malalt, que pot ser molt cruel.
Un record que fa companyia, Anton!
Una abraçada
Jo ,la veritat, no crec que ningú que hagi vist la malaltia d'aprop, tingui ganes de tenir-ne algun a la família.
És molt dur pel qui ho pateix, però també per tota la gent, que se l'estima i veu com es va degradant la persona... Si que és veritat que de vegades en donen una visió que no ajuda gens a entendre el que significa... i penso que fan més mal que bé.
Petons i salut,
M. Roser
Publica un comentari a l'entrada