6 – 6 – 11
Emporta’t la miquetona d’alegria on vagis,
les traves, relliscades i empentes les tindràs.
Sigues segur de tu en els moments de canvi:
quan mous el peus, quan calles..., fins al cantar.
El camí de la vida : esbarzers, sots i rebles...
Els amics no sempre, sempre son al teu costat.
Et pots trobar sol rodejat de cridaires...
Fes-los-hi pessigolles..., somriu al seu davant.
Això et farà valent en tota circumstància.
La gent no vol plors...., cansa eixa importància.
Riu-te dels polítics... Aquests si que fan plorar.
6 comentaris:
És veritat, la gent no vol plorar, prefereix moltes vegades no saber el que passa...i tanca els ulls.
Els amics sí que volen plorar. I riure, i fer coses, i no fer res. Sempre ens acompanyen i no els hem d'explicar res, perquè ja ho saben...I si no són al teu costat, són amb tu. L'únic que passa és que costa tant tenir-ne ni que sigui un de sol...
Una abraçada, Anton!
Tens raó, val la pena emportar-se l'alegria sempre amb nosaltes, allà on anem. O bé com a mínim sempre que puguem.
Una abraçada, Anton!
Costa emportar-se l'alegria quan ha fugit de tu, però esforçant-se... Podia posar, en ves d'alegria, HUMOR,
una forma de veure la vida, per que el plor sempre el tenim a punt d'esclat encara que no ens ho pensem.
En un instant pot canviar nostre destí... I si va a mal... Tornar a recompondre l'esqueix, falta pedaç, agulla i fil ... i ganes de cosir. Anton.
Regalar somriures als més petits és un dels millors regals que se'ls pot fer... aquests no els oblidaran mai ;-)
Somriure és molt sa, encara que surti alguna arruga...Sempre és més agradable parlar amb algú que té un somriure als llavis...
Us deixo un parell de frases:
"Cada cop que somrius , neix una flor al jardí de l'alegria"(aquesta la tinc a l'entrada del meu blog)i
" El meu ofici és l'alegria, sigui de nit sigui de dia"
Un somriure,
M. Roser
Publica un comentari a l'entrada