5 – 45- 11
Tenies ton poder en teva temporada
quan gossos bordaven i gats amb seu miol
atrafegaven l’ hisenda polint l’arbrada
des de l’incipient barranc fins dalt del bosc.
Les merles hi cantaven en temps d’abeurada,
les vergelles i vesc casaven aus al pas,
al barracó el xiulet i mussol feien feinada
i omplien gerra de carn tendra per tot l’any,
Ara, et creixen pins on la cepada
donà bon xirrit, garnatxa o macabeu...
No neixen els llissons, baldofes ni melques,
ni ve a pasturar-ne el teu famós ramat
Mentre la teula allunyi gotellera
seràs un monument d’un temps passat
que allotjaves vida pròspera, encisera...
Avui, ni el cadastre reconeix el que vals.
3 comentaris:
Bonic poema, on es visualitza el procés de canvi i transformació del món rural, com es passa del prestigi i riquesa d'un temps passat, a l'abandó present d'aquest lloc.
El valor de les coses, és tan efímer... o potser tot, a la vida, ho és.
Bon poema, Anton!
Com canvien els costums al llarg del temps. El que ahir era important, resta abandonat i avui no és res...Si ningú ho troba i el rescata.
Ets una ànima sensible, Anton!
Publica un comentari a l'entrada