16 -5 -11
L’argüia un record com un atzucac.
se li plantava davant incòlume
i no li permetia seguir nostrat camí.
Motius alegres, inconsistents, passables,
negacions, intransigències, neguits...
Un sens fi de paraules i fets dilectes
que l’aplanaven al no refer-se vius.
-Això del record – es deia – és insistent
i ve i marxa i retorna i penetra endins
i te’l trobes pujant les escales o baixant-les,
assegut al seti o amb treball als dits.
La ment deu ser un llibre – tantes pàgines –.
Bones i no tant bones que ens obliguem llegir.
2 comentaris:
Refelxions sobre els records i la ment, com un llibre... que no podem deixar de llegir.
I més cireres ;) quin goig!
Recordar en un camp de cireres com el que ens mostres, és una delícia.
Els records, però, són apunts i tenen a veure amb la subjectivitat.
Si els posem en comú amb els records dels que ens hn acompanyat i ens companyem, aconseguim el llibre.
Quin entorn, Anton!
Publica un comentari a l'entrada