31 – 5 – 11
Saber envellir ? Si no hem après
que la joventut és una adolescència
que ja ha claudicat...
Saber envellir ? Som amos nosaltres
d’aquesta imprompta que la vida
ens posa a les mans ?
Saber envellir ? Ser com granet de sal
en gota d’aigua que conserva íntegra
la substància per viure.
Saber envellir ? Parlaria amb la clepsa
i es sentiria infant en primera estimança.
Sorgiria com oreneta fent continuat niu.
Acallaria el tic-tac de les ànsies incompreses.
Esclataria anxaneta dalt veient el futur.
Saber envellir... Complir tots els preceptes
en els altres de Pau, Amor, Llibertat.
9 comentaris:
Sí, sincerament no sé què deu ser això de saber envellir... no ens adonem que el temps va passant.
Suposo que tota persona que intenta ser ella mateixa, ser sincera, noble, autèntica... va passant el temps i podem dir que "sap" envellir...
Abraçades, Anton!! :-)
Antón, saber envellir es saber estimar i saber esperar, sensa desesperança...dolçament, oi?
No ens n'ensenya ningú fins que ens hi anem trobant... però crec que ho expliques bé, i en Carles també.
La pau, l'amor i la llibertat... i estimar i saber esperar... jo ja vaig fent camí... aprenent poc a poc.
Una abraçada.
Cal saber-ne, d'envellir, o és un dia a dia tan natural que la mateixa vida ja en n'ensenya? En tot cas, crec que els teus dos últims versos ja ho diuen tot:
"Saber envellir... Complir tots els preceptes en els altres de Pau, Amor, Llibertat".
Sense conèixer-te gaire, Anton, crec que puc estar-ne segura que tu els has complert en escreix, i que el teu saber envellir és un exemple pels que et seguim les passes.
Una forta abraçada!
l'esperit el tinc de quinze anys, ara les nafres, profundes, arrelades, impedint el pas i potser el més greu no poder aturar ni arrecular en el temps... crec que vell ens hi veuen els altres, nosaltres mentres podem anar fent ens creiem... la meva mare va morir als 97 anys, el meu pare als 44, dic això per que la mare quan moria un de 80 anys deia, .Oh, ja era bastant vell i ella en tenia més de noranta. Si la salut mental i física van acompanyant...ens creiem en una... eterna... joventut. i potser també conformar-nos en el que tenim que és que encara respirem...
Al fi i al cap tots tenim l'espasa damunt que pot caure... Anton.
És difícil saber envellir, però més difícil acceptar-ho... costa molt deixar enrere temps millors i començar-ne de diferents... queda el consol que com més vells més savis, però en alguns ni això... No sé tan de bo fos així com dius...
Bonic poema, felicitats. No s'aprèn a envellir ni res de tot això, la vida passa tal com ve i no pots triar, es poden fer volar molts coloms sobre les virtuts de la vellesa, virtuts que anirien més dirigides als joves que tracten amb els vells, pels ensenyaments que -si volen- en poden treure que no pas als mateixos vells. Precisament 'vell, vella', semblen, avui, gairebé grolleries i per no dir les coses pel seu nom s'han inventat termes com ara 'tercera edat', 'gent gran', 'majors' etc.
Pel que fa a las seva acceptació, és que no es pot fer res més que acceptar, com tot a la vida, o resignar-se de forma més o menys positiva, en aquest cas ser una 'vella indignada' a causa de la brevetat de la vida serveix de ben poc.
NINGU SAP SER JOVE.....
VELL MEINYS.....
JUGANT AMB BARCELONA
Hi ha coses que s'aconsegueixen sense aprendre. Envellir n'és una.
Publica un comentari a l'entrada