25 – 5 – 11
On la vida crec que passa estèril, m’assec.
Conto els barrots de fusta que aguanten
el seu mirar tranquil a aires remots.
Per què embrutar-se en els contorns ?
Ell és el centre que, callat, mossega el temps,
Quantes històries ha suportat i escolta
amb beneiteria uns escalons que totsvolen ocupar.
El vell cansat de ressuscitar
històries que a ningú li complauen seus misteris....
Els enamorats que petonegen el instant futur.
L’avorrit que desprèn els braços... El distret.
El que porta l’alegria a pitrera botant-li.
El polític que ha obtingut l’escó que no mereix.
El flac, l’inflat, el cansat, el díscol....El sant !!
El que torna de tot, el drogat, el religiós, el malalt...
I quants més s’afanyen a besar pell de fusta
a repenjar esquena tolida, a reposar colzes...
Fa el favor sense fantasies. És allí per servir
tots els reis – qui no s'ho creu – dels que sap secrets
que guarda silenciós, calmat, hospitalari...
Ser amic, no vulguis rentar clepses aconsellant.
Sies Bíblia oberta que tothom suqui el seu salm.
Sies Bíblia oberta que tothom suqui el seu salm.
2 comentaris:
company de viatge que sempre t'acull
Has convertit la simplesa d'un banc en l'espai ple de vida d'un buit feréstec.
Publica un comentari a l'entrada