JOC LITERARI DEJ.M.TIBAU 205e

JOC LITERARI DE J.M. TIBAU – 205e

El rètol del poblat tenia una quantitat de lletres impossibles de pronunciar seguides si un no es posava una careta d’oxigen, i es que aquell nom amagava un secret. Així els vells del poble havien destorbat el vertader nom.  El poble que ens ocupa tenia un nom imposat per unes circumstàncies de valors humans que no agradava a la població i en la muntanya de lletres si esmentava el contuberni i lacra del lloc emblemàtic... Com un jeroglífic per tots resolt la traducció pels habitants era de EL CASTELL DE LA PU.. ,aquesta edificació ara enderrocada flagel·lava les carns dels habitants.

Amb bon i esperançat criteri el batlle nou va instigar el que era de concert pels carrers i en feu ressò al lloc de decisions amb l’aplaudiment generalitzat per canviar la història i deixar-la nul·la del record .

-És important per a tots aquest canvi... deia amb boca plena el màxim poder del veïnat.

Una reunió de tots no es feu esperar i els criteris per fer el canvi foren diversos, contraposats, incomplets... Un sagal de bona clepsa proposà que ja que hi havia cinc carrers al poble i cinc vocals a l’abecedari que podrien votar cada carrer una vocal, i en quant a les consonants es podrien repartir també a parts iguales i que cada grup tingués un bon paraigua d’opcions i desprès fer la barreja i fer sortir un nom que agradés a tothom. Tots hi col·laboraven amb aquesta proposta i la satisfacció ...podria rondar l’excel·lència.

Però la merda a les figues la intentava posar una noia resident a la ciutat gran amb un postulat sobre votacions, referèndums, etc...

 – Poseu una urna. Que tothom hi dipositi el seu nom i desprès que una ma innocent triï una papereta, aquest tindrà l’opció de indicar el nom que portarà la població...

Altre estimulava que una representació de cada carrer triés un nom i després que es votés... però hi havia carrers que eren més llargs que d’altres i per tant més veïns el que podria promoure una votació desigual... Altres ,bastant sensats ... daven infinitat de solucions que no arribaven a calar en l’esperit....

Amb tot això, al saló del ple va arribar com un espantall una vella amb la mantellina al cap, amb una proposta que podia fer caure totes les disfresses. Arrancant-se la mantellina cridà...

-Aquest senyor ens porta la solució... El nom veritable...

Un senyor amb accent afrancesat li havia preguntat a la vella al entrar al poble per EL CASTELL DE LA MADAM... La vella estranyà el nom. Una llum al front se li encengué... LA MADAM...!!! La senyora... !! Aquesta era la troballa...Li va semblar que donava el martell al clau. Amb l’explicació als dits, conjurà al foraster que anés amb ella... Que ho digués amb la seva veu...

Des d’ara sentir la pronuncia de la P i la U ja no faria esgarrifança.