1 – 5 – 11
Ensopegant amb pedra rodona,
abans de caure, he vist aquest pi.
Ella m’ha dit:- No t’hi acostis massa.
Està embruixat. Mira-te’l fi.
I la pedra treu ventrada facècia.
Jo l’escolto amb genolls mig ajupit.
-Dos gegants es barallaven
Amb la fona que tenien als dits.
Tal és la força bruta que feien
Que esfondrant mànec procliu
Entrà en terra com barrina
I com per art de màgia, nasqué el pi.
Prou que esbafegaven en arrencar-ne
L’artilugi insolent i desvergonyit...
Com més estiraven més enfonsava,
Fins al forcat com veus aquí...
-I com acabà la dura batussa ?
- Rebentaren del esforç i son brogit
Encara es sent quan el cerç bufa...
Millor que no vinguis ni a l’hivern ni a l’estiu.
La tensa trifulga a la pols esgarrifa...
Jo si tingués cames ja no fora aquí...!
Mireu, mireu que pot saber-ne una pedra.
Ho dic clar, a mi, m’ha fet entendrir.
Me l’he posat a la butxaca... Ella, callada.
La tindré a la vora. I si em presta el seu magí?
2 comentaris:
Et regalo una pedreta, per acompanyar aquesta foto i poema tan bonic.
Anton, has salvat una pedra! ja deu estar contenta que la treguis d'allà.
Ara, jo el pi el trobo ben maco, eh? :)
Publica un comentari a l'entrada