21 – 5 – 11
Enrotllat dalt la muntanya, esponerós el pi
priva a la vallada ombriva dels raigs de sol.
És el prepotent monàrquic que mana i disposa.
-Aparta’t una mica i deixa’ns fruir de la calor -
li diuen els més propers gira-sols en s’ha acampada.
-Va, calleu, canalla adusta, ja veureu quan tot desperti -.
Aquell pinàs que no necessitava cap nuvolada,
ni pluja mare per beure i gaudir impenitent
depreciava com els humans aquella república
que creixia a sos peus. Ell, amb la pinatellada,
guardia de corps d'ajut, es satisfeia amb sa prepotència.
Els gira-sols, braços enlaire, pomell obert
ple de panís, - treball complert – seus dits clamant
podrien tornar-se ganivets si seua clepsa obrís odi.
Aquells sers de bona pasta no eren exèrcit de guerra
en s' acampada, sols volien la justícia de la pau,
la Pau ben entesa que el Pi els negava.
...................
4 comentaris:
Una metàfora ben actual i molt ben trobada, Anton. Els gira-sols per la pau i la igualtat.
Una abraçada
M'agrada entrar al teu blog i mirar l'entorn amb els teus ulls. És una manera de veure diferent, plena de saviesa i poesia. M'ha agradat molt la imatge d'avui. Els girasols, contenen molta llum, Anton; cap pi els hi traurà amb la seva supèrbia.
les dos hi heu tingut quelcom a veure en l'escrit. La Carme amb el gira-sols pintats, i la Pilar aquell esrit sobre converses, allí hi vaig posar la fantasia de la estima de les persones, i em va entrar ganes de situar-ho en el moment que estem vivint, Gràcies a les dos.Anton.
Que no s'apagui la llum.
Bonic poema.
Publica un comentari a l'entrada