12 – 5 – 11
Els vostres reflexes vivents, atònit, m’ofusquen...
Vareu néixer roses de llum il·luminada
i com parterre vos subjecta segura botxa blanca
i pallerols us lliguen el perfum que se vos escapa.
Us heu presentat a bocana de port alegres
fuetejant el sol, pinzellant la paraula
per que el verd alegri galtes,humor de verges,
que coreografia exalten, reines del lloc ufanes.
Vindrà la ma o la tisora a segar-vos l’ànima
i les punxes de defensa encongiran l’arma,
No voleu que sang brolli damunt vostre esperit, ara,
tenyint vostre color groc, sedós, de brull escarlata
Un gerro acollirà la bellesa de llum i paraula
i uns llavis vindran a besar-ne el perfum que li manca.
Generoses sou. Pètals,llavis complaents. Confiades
cedireu vostra nissaga eterna, senzilla, estimada.
5 comentaris:
A veure si hi ha sort i avui, no desapareixen els posts ni els comentaris!
Carme, fa dos dies que estic sense saber que fer, tot em desapareix. Ara ho he provat de nou i... Anton.
Sort que el sr, Blogger ha permés que comparteixis aquest preciós poema...La vida de la rosa, és tan efímera, com la seva bellesa.
Un bonic poema inspirat en aquesta rosa casolana.
aquestes roses amaguen entre els pètals un sortilegi per fer front al malvat senyor blogger que jugant a demiürg ens prenia les imatges i els mots! bona poesia Anton!
Publica un comentari a l'entrada