8 – 5 – 11
Com dos rengleres d’arbres d’un passeig,
s’obren els teus ulls a la mirada....
L’horitzó és vesteix de goig
i el somriure del vent flueix...
Flauta i violí, concert de veu i corda,
veu buscant camí, corda que lliga
i els ulls que s’obren...
El matoll s’aparta al pas del veure,
La llum conscient dibuixa pàgines
I el riu de claror canta el groc.
Viure l’instant mel·liflu de so de llum.
Plenitud en la vallada sublim.
La flor raja perfum. Intensitat...
El contacte viu es delera, s’estén
en desig que neix. Caminen sospirs
i els colors calen la pell ruboritzada,
son dits que acaronen, exulten, exalten...
Petons en la excel·lència silenciosa.
La llum parla... I en la ma neix rosa.
2 comentaris:
Quines roses més precioses! sembla com si les haguessis fet néixer tu de les teves paraules!
No trobo les paraules per descriure la bellesa que has dibuixat amb les lletres.
Les fotografies són com un brodat.
Una preciosa composició, tot plegat.
Ahit no podia comentar. El senyor Blogger ho fa difícil, de vegades.
Una abraçada, Anton.
Publica un comentari a l'entrada