19 – 4 – 11
Que calli el silenci de la copa
que orgullosa viu damunt la taula.
La botella buida li fa de mare eterna
donant-li la llet que calenteja l’ànima.
L’últim glop ajornat espera, ansía
la ma trèmula que conquereix gola.
La llum tènue... Silueta de carn i vestimenta
es passegen prop... La cristallera calla...
La nit... Els records caminen viaranys joves...
La porta no s’obre... La cortina no es mou...
...ni els grills canten... Avui, el terror del demà
és en l’últim glop... Sortirà el sol beneint
i aclarirà el silenci que calmós calla ?
2 comentaris:
No podem saber si demà sortirà el sol o estarà núvol. Sí podem contemplar el sol o els núvols d'avui, i meravellar-nos.
Una abraçada, Anton.
Mal acompanyant, el vi per a la tristesa... Si amb el cap seré ja és difícil veure-hi clar, imagina't amb el cap enterbolit!
Un poema magnífic, Anton, que com tots, em meravella.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada