26 – 4 – 11
Ha recolzat colzes en finestra oberta
amb la mirada perduda al lluny...
Qui sap si és el seu a prop.
Veu les alzines florides, cordells guarnits
i un groc marró que el ventet acompanya
gronxant les arracades que seran fruit...
Avui tot floreix. Sols ell calla escoltant
la vida de pardals i orenetes que arriben,
que es saluden amb piules,... Qui canta més...
I, ell, cansat, mira barba cotxa, ulls entelats
el sufragi de la postal tant vista, tant mirada
des d’el finestró del seu pulmó que esbafega...
Pel carrer corre la mainada... L’escola...!!!
És lluny en el temps. És festa, avui.
El mestre no castiga... Quin deliri de goig !!!
La dolçor arriba amb caramels de lleure...
Per això, ell, cada dia vol que arribi l’oreneta
blanca i negra... Dia i nit... Sol i lluna...
I despertar amb el sol lluent que obre el finestró
que encara guarda dins la clepsa.
3 comentaris:
Impressionant fotografia, impressionant el poema, bellíssima l'estampa de l'arribada de les orenetes copsada des de la finestra. I els records del poeta en la llunyania...
Quin goig, passar pel teu espai!
Una abraçada.
Anton, quants dies que he estat desconnectada, ja enyorava fer la volta pels blogs...
Un post molt bonic per celebrar el retorn. Una abraçada.
Increïble talaia, mirador del cel!
Publica un comentari a l'entrada