2 – 2 -11
- seguint un vers de MON
Se m’ennueguen... els mots
al fer la catombella...
En un instant tot roda
fins que estabornit
quedo lliure del cercle.
Vocalitzo ara els ais i ois
quan el cul toca terra.
No m’he fet mal
i els crits surten lliures,
envanits de la proesa.
La vida en eix mon
és com una catombella.
en l'operandis circular
allargueu els ais! d'alegria
i no ens entretinguem en els ois!
que ningú voldria
..............
Nota.- Catombella = Corumbel·la
Segons el meu fill sols és diu en
el nostre poble. Ell n'estava orgullós
i els seus companys així batejaren
l'Esplai que ells conduien per la canalla
de la població en vacances d'estiu, en honor d'Ell
6 comentaris:
Visca la catombella o corumbel.la Anton i feliços aquells que poden transmutar emocions rere un seguit de versos bells!
No sembla pas que se t'ennueguin els mots ntón.Ragen com aigua entre les mans...
Una paraula -catombella- que no coneixis.
una abraçada amic!
Bonic poema fet de catombelles.
Al Pallars és diu cambuleta.
Té molta sonoritat aquest mot, Anton. Intueixo que el teu fill duia dins seu molts secrets heredats de tu.
Se m'oblidava. Nosaltres diem tombarella.
A Castellolí, el meu poble, en deiem
capitombes !...
Cada terra fa sa guerra, Antón.
Publica un comentari a l'entrada