17 – 2 – 11
Seguint la MONTSE
.....
Sabia que t’apartaries en la soledat
quan la distància posa passes i temps
i em deixaries en la solitud extrema
anhelant el teu coratjós consell veí.
El temps que trifulga llunyanies
inundaria les nits calmoses, incertes
i viuria en el record de somriures,
diferents dubtes que empenyen fracassos
on l’aventura de la nit veu la claror
de la lluna que passeja entre bromalls
2 comentaris:
Anton un poema molt maco! la claror de la lluna que passeja bromalls!
Publica un comentari a l'entrada