15 – 11 -10
Les persones ens delatem.
Mira. Tanca curiositat. Mira.
Espera. No t’impacientis. Espera.
Calla. No preguntis. Calla.
Ressegueix les peuades
de la seva mirada intranquil•la,
o fefaent o feble o amorosa
o suau o distreta o trencadissa
o absorbent o silenciosa...
... i sabràs què busca, que espera,
d’on fuig, que estima, que li interessa...
... La teva curiositat tancada
ha obert el miracle...
Ara saps davant de qui et trobes...
Un pàmfil, un innoble, un innocent,
un prepotent, un enquistat en
l’orgull, enveja, passions ...
Ara, entra els ulls dins teu
i mira, calla,... En que t’hi assembles ?
4 comentaris:
Sempre ens delatem d'alguna manera... si no ens precipitem, i observem podem veure moltes coses!
Fins i tot en què ens hi assemblem!
una abraçada, Anton!
Quan les paraules o els gestos van per una banda i el que pensem per una latra, és fàcil delatar-nos.
Tal vegada ens assemblem en les errades que cometem.
Petonets.
Desitjo assemblar-me en certs aspectes a un "guerrer de la pau", si és possible...
Potser ens sembla que sabem com són els altres quan en realitat moltes vegades ni tan sols ens coneixem a nosaltres mateixos...
Publica un comentari a l'entrada