8 – 11 – 10
Damunt de dilecta ma
tens la tranquil•litat que dona
el tenir fe...
Et passeges segur, ocell,
saps que t’estimen.
Fins un xarrup de regraciament
envies fraternalment.
......................
8 – 11 – 10
A vora son peu fangós
un ocellet arrossega ala trencada.
Ell, abaixà cap i cos
i el seu esperit inquiet, neguitós ,
la ma estengué, calenta brasa...
Delicadament,
fregava terra seva ànima.
Queixós i frenètic obria el bec
tement el gran desori,
però els dit del peu fangós
allargava sa l’esperança...
Un refrec en el plomall,
que l’ocell trobava delicat
i així el bec queixós
a calma tornava
3 comentaris:
Ma i ocell,
tot un equilibri
en un món fràgil.
El peu fangós
li dóna l'esperança
la mà el salva
Una mà s'extèn,
oberta.
Un suport amatent,
mà destra.
Publica un comentari a l'entrada