28 – 9 - 10Ja grills i petots i sigales
No canten a la nit i el dia
Com lluernes de veu il·luminada.
La nit, última, d’estiu és manifesta
Calla el vent garbí
I vindrà el vent cerç esquerp
Despullant l’arbriu
De ses vestimentes oxidades.
No respon el verd.
La pluja gris brolla
I les boires seran
L’aire blanquinós
Que refreda galtes...
L’ocellada tancada
En l’escola de la mestra
Juga amb lliçons de vida
I el gos perdut
Busca l’últim gatim
En el braguer de la cepada.
Una fulla seca arriba
A la porta de la casa,
Vol entrar en el llibre
Full i full i fulla enmig
En divinal contacte.
Comença la tardorada
Amb el most al trull
Esperant el got i boca
Que seva mel tasta
Seguint la ruta inerme
D’un estiu que calla
2 comentaris:
Tinc una música preciosa posada que, amb el teu poema i les teves especialment maques aquarel·les, m'ha ajudat a acomiadar l'estiu d'una forma ben especial, i ara, com l'estiu, la nit calla.
Calla l'estiu, però la teva aquarel·la ens recorda que sempre existeixen les flors. A tot temps. És una aquarel·la diferent, especial, té un ganxo especial.
Publica un comentari a l'entrada