30 – 9 – 10
He crescut desaforat
Quan el raig de llum es guarda
En la ratlla de l’invisible.
L’ombra meva creix, creix
I penso en ser un gegant
Estès a terra incòlume.
Ni vent ni pluja poden en mi,
Sols la llum
Em retorna
Al lloc...
Captiu de la claror,
M’ha fet creure
En l’orgull envejat
De ser un colós.
.......................
Ella ha clos en son viatge
I jo he quedat petit com infant
Orb de la claror
Que m’havia alterat
La realitat més íntima
3 comentaris:
Una bona metàfora, Anton!
La llum com altres coses de la vida té aquests efectes, t'engrandeix i t'empetiteix, sens e poder-hi fer res.
El més important de la llum és que et permet veure. La millor és la de dins, que no crea ombres.
És ben curiós... precisament aquesta tarda, un moment (ximpleries que faig a vegades) mirava d'imaginar-me que era molt petita de mida... i tots els objectes al meu voltant eren grans :-)
Publica un comentari a l'entrada