3 – 8 – 10
Quan somniïs
pensa en fer-ho realitat.
entra en la fantasia,
embrions de certesa,
amb concrecións de veritats
que s’escapen
si no som valents
de collir-les.
Sense rampells
el mon no avançaria...
Estancat en l’avarícia
crearia sols l’enveja
que subjecta ma immòbil...
Deixem les falòrnies
i afavorim les cireretes
de les il·lusions
5 comentaris:
Antón, estimat, si vas aquí,
http://xiudram.blogspot.com/
trobaràs una casa que he obert pensant en tu, i ho diu ben clar el primer gadget de la barra dreta... ja saps que t'estimo!
tenir somnis sense l'empenta per dur-los a la realitat, et pot fer viure un món fals.
Una abraçada
Sort dels rampells que ens empenyen a continuar mirant endavant, caminar i sorprendre'ns.
Una abraçada Anton
Signaria jo el teu poema, ja que penso ben bé com dius... però porta el teu llenguatge inconfusible i ningú creuria que l'he e scrit jo :) però m'agradaria.
No deixem mai de donar un punt de realitat als somnis!
Sempre m'han agradat les cireres...Com a arrecads i com a sinònim d'il-lusions. M'has dbuixat un somriure.
Publica un comentari a l'entrada