dibuix de la Carme de COL·LECCIO DE MOMENTS
2 – 7 -10
Has descobert que no ets lliure
Que en mans del temps, ton amo,
Versifiques el teu incomprès existir.
I, ara, et planys amb agudesa idíl·lica
De tot el que vas creure, inconscient,
Que, avui, no et servei de res.
Camines ja cap cot per la penombra
De teva ruta, on les flors es marceixen.
Et veus acorralat en uns instants
Maquiavèl·lics que encanten la fira
Dels teus egoismes i vanitats.
I la fantasia que t’ajudava
A ser innòcue ha desaparegut
I ara et crida l’últim estertor.
Se t’ha passat el rellotge, pas d’arena,
Com singlot que ensurt para
I et veus conscient del llibre escrit
Que ha caigut al riu on ta vida
Ja és un riure menut de fastig.
Te’n en vas a un incert insegur,
Ho saps des del primer vagit conscient
I vols allargassar la corda feta corriola.
No pugis més amunt, igual cauràs.
3 comentaris:
Doncs continua versificant, Anton, comprès o incomprès... això sempre va a estones... mai el nostre existir pot ser comprès del tot.
Em dol llegir-te paraules tan tristes... t'acompanyo en una abraçada dels meus colors.
Fa dies que no passo, però et tinc present.
El moment és ara i avui. El passat no el podem canviar i el futur...no en sabem res
Una abraçada amb llum!
Deixa que el rellotge s'aturi, però no ho facis tu. Tinc la convicció que el "teu llibre" no ha caigut ni caurà mai en terra aixorca.
Un petó, Anton.
Publica un comentari a l'entrada