8 – 3 – 10
Damunt la cadira
he deixat la cuirassa.
col·lectius militaristes
que em tenen cruspida
la realitat de l’ànima.
Anava tapat amb ella,
m’he l’he treta,
l’he deixada...
Em presentava com molts
amagant meva façana.
Ni ulls, ni veu té l’artefacte,
ni pensa...!!
Sols sentiments
empeltats i col·lectivitzats.
Jo que vull el pensament
per pensar...
per pensar...
i els sentiments per sentir,
barrejant-los si s’escau
per parlar, per llagrimejar.
Ara soc individu
que se’n en riu de la cuirassa
que ens posen per no pensar
i per sentir el que ens manen.
3 comentaris:
Cada vegada m'asombra que, una imatge meva pogui donar lloc a suggerir-te tantes coses!!...I no m'he d'estranyar, perquè ho portis dins, és el teu do!!
Una abraçada.
De poc serveixen les cuirasses, si no utilitzem com tu dius "el pensament per pensar i els sentimetns per sentir i barrejar-los si s'escau"
Preciós, Anton, una abraçada.
Quan ens posem una cuirassa és perquè alguna cosa ens fa por i mirem de protegir-nos. Si ens la traiem sense tenir problemes, significa que la por ens ha abandonat i no hem de continuar amagant-nos.
Ets un camp ple de vivències, Anton.
Saps? Aviat els camps tindran roselles.
Un petó.
Publica un comentari a l'entrada