.jpeg)
La Mariona m'ha fet arribar aquestes fotos
El "Sembrador de Estrellas " es una estatua que está en Kaunas, Lituania.
Durante el día puede pasar desapercibida, como muestra la foto.
Un bronce más, herencia de la época soviética:
Camina per tot el mon
Amb la senalla ben plena,
Ell, un pobret sembrador
Nascut treballador de mena,
Camina escampant el be.
És l’or de seves entranyes,
El vol per tots, el reparteix
Com telat de les aranyes.
Colliu-ne la fantasia,
Colliu-ne la ficció
Colliu-ne l’alegria,
Colliu-ne la il·lusió...
Feu-ne un bon aigua barreja
Que sempre visquin en nosaltres,
No les abandonem.
.jpeg){kind=link}
7 comentaris:
Sí, ho vaig veure al bloc de la Mariona i em va agradar molt aquest simbolisme!
Ara tu l'has guarnit encara més amb les teves paraules... m'agradaaa!!!
Cullo una mica d'aquestes llavors de fantasia, ficció, alegria, i il·lusió per sembar-ne!
Gràcies, Anton!
:)
L'-assumpta- ja m'ha passat al davant dient-ho, però ho repeteixo... cullo una mica de cada cosa... sempre va bé de tenir-ne, per sembrar-ne, clar que sí! Com tu sembrador d'estrelles!
Jo també el vaig veure, però és preciós amb el que tu escrius, hi acabes de posar la cullerada de dolcesa que hi falta!
Petons Antón!
Sembrar estrelles? que bonic! I si escampa el bé, encara millor!
Jo també vinc a recollir una mica de tot això que reparteixes amb paraules tan boniques... Fantasia, alegria, il·lusió... :-DD
L'efecte de la foto és molt maco! :-))
Ja en vol fer de feina aquest sembrador, ara, la llavor ha de caure en lloc propici. Anton.
En té el palmell ple,
i en cada grapat un altre li neix.
Llança a l’aire una mà oberta,
que escampa pluja d’estels,
cada nit que no hi ha llençols
de núvols eixugant-se
entre el mon i l’univers,
veus la sembra,
del vell pagès
que nit a nit escampa,
de nou els estels.
Els veus quan la nit derrama
la seva tinta de sèpia
per un cel blau que s’enfosqueix,
i com bocins de vidre platejat,
pampalluguen per allà dalt.
La seva dona, com no,
escombra de matinada,
les llavors
que no s’han quedat enterrades
en els cors d’infants i enamorats,
ruixant amb gotes de rosada,
que en dies de fresc despertar,
fan catifes de gebrada.
Les recullen tots dos en senalla
i les netegen d’il•lusions que no han pres,
de petons que s’hi ha quedat,
poleixen les puntes escardades,
els hi treuen la pols del viatge,
i de cara ala nit torna l’eterna sembrada.
En té el palmell ple,
i en cada grapat un altre li neix.
Publica un comentari a l'entrada