foto de -assumpta- des d'on neixen tots els somnis
27 – 11 – 09
La última en caure des de dalt al terra,
Havia resistit els envits del cerç,
Aguantava joiosa en seu tron, serena,
Però, ara, amb ses germanes, el vent
Les rebatria contra la pedra
Com si fos un ferit ocell.
Havia somniat un regne sense claustres,
Sense mesquineses que la fessin vulgar,
Al caure del tron, encara pujaria escales
I viuria en fantasiós, immens palau.
El vent que neguitosa la veia:
-Puc rebatre’t, passejar-te a mals destins.
Si bé em plau, estampar-te en escut o bandera
Puc enlairar-te a la immensitat del cim.
Puc arraconar-te per que la pluja et podreixi,
Que el sol assedegui ta cara i demanis perdó
Puc destrossar-te o que el cel et beneeixi,
Puc retornar-te a la rama que t’insuflava amor.
-Ai, vent, escolta ma paraula.
Deixa’m viure nova faula.
Puja’m a dalt de l’esgraó.
Allí seré feliç amb altra fulla,
Viurem la última despulla,
Serem el signe de present Tardor.
14 comentaris:
El teu vent sempre és com una dolça brisa d'estiu, deixo que m'acompanyi... em recomforta i em permet agafar aire de nou.
Aquesta fulla meva, és una mica tossuda i malgrat les inclemències que de vegades a tots en duu la vida, intenta un i altre cop pujar dalt del graó. Sé que ho aconseguirà, encara que potser ho hagi de seguir intentant unes quantes vegades més.
Gràcies Anton un cop més pel teu suport i els teus ànims!.
M'omplo amb ells, el sarró de l'esperança, aquell que mai no és perd!!!
Una abraçada d'afecte per a tu!
=)
PD. Ara mateix m'emporto cap a casa meva aquest poema a fer-li companyia a la fulla.
Sempre em deixes amb una grata sensació interna quan et llegeixo Anton, m'encanta com escrius.... La foto és deliciosa, com l'Assumpta mateix.... felicitats a tots dos i una forta abraçada Anton!
Anton, una vegada més, coincidim en la tria de fotos! Ja es veu clar que tenim gustos semblants. Tinc el dibuix fet, d'aquesta foto de l'Assumpta, programat pel dia 6 de desembre... vaig fent i vaig programant un post per cada dia.
M'agrada el teu poema, les teves paraules. Molt bonic! :) Gràcies!
Un text preciós i una imatge molt significativa. Em dona serenor...
Una abraçada molt forta per tu i per l'Assumpta
Je,je,
Us he "pillat".
Pssst! Carme...
Ho dic fluixet per a que no ens senti ningú...
Potser sense saber-ho...
has escollit un dia amb un significat especial per a mi...
El dia 6 és meu aniversari de noces...
Avui seguim anant de la ma, per les cases de tothom, ja ho veus.
A mi també m'agrada la teva companyia.
Petonets de bon vespre per a tots!
=)))
Doncs, assumpta, no ho sabia pas, no... jo vaig fent i en poso un cada dia... tal com van sortint.
saps? avui 28 és el meu, d'aniversari de noces! En fa 39!
Bon vespre i bona nit i bon diumenge! Petonets a tots! A Albanta també... aprofitant que ens veiem!
Carme, moltíssimes felicitats, i que per molts anys més :) petons!!!
CARME!
MOLTES FELICITATS, PER L'ANIVERSARI!!!
Ja és ben bé casualitat tot plegat!, eh?
(en el nostre cas en farà 29.
Em vaig casar joveneta, però ja veus que tu em guanyes!.
Doncs, el que deia: Que siguin molts i molts més els anys de felicitats que us envolten!
Un petó i una dolça abraçada!!!
=)))
Moltes gràcies a les dues!
Jo em vaig casar amb 18 anys, ja ho veus ben joveneta també.
Anton, em tens aquí de celebració al teu blog, ja veus! Gràcies per deixar-me l'espai!
Ep, un espai ben maco, ple de bones fotos, bons sentiments i belles paraules, què més vols Carme? muasssss!
Celebra
Aniversari
Recordant
Moltes
Emocions.
...........
Acròstic ràpid de l'Anton en vostre dia,FELICITATS.
ARRIBO ARA I EM TROBO FINS LES VELES, EL PASTEL I EL CAVA.
CEL·LEBREM-HO...!!!!!
Doncs, va celebrem-ho! De moment un bon acròstic! Gràcies!
Un trosset de pastís i una copa de cava...
I una abraçada!
Gerani, esperançat amic que em mires
Amb tes poncelles a punt d’esclat,
Aporta tes paginetes fetes pètals
Com llibre d’or que la Carme ha dibuixat.
Avui per ella és incommensurable dia
En ses llavis hi brolla un petó estimat.
Trenta nou anys fa, vestia blanc de núvia,
Avui, té en son cor el regal més gran.
Felicitats, parella
Per molts anys, per molts anys.
..........Anton.
Es nota Anton que ets, d'aquesta llar, el caliu; la brasa, en viu, que manté la claror en el bell mig d'una certa intimitat. Passaré pel teu escrit i per aquests comentaris de puntetes, per no fer soroll. Voldria que només sentíssiu els passos amortits per una bella catifa.
Durant set anys, cada any per la tardor, anava de l'estació a l'escola on treballo trepitjant la catifa de fulles que uns magnífics plàtans, absolutament generosos, deixaven anar. Recordo un any, al que no podria posar número i mira que ha de fer poc -soc fatal per etiquetar el temps-; recordo -deia- que a la tardor li costava molt fer-se patent; i les fulles, encare verdes, restaven als arbres; ni una en devia faltar, burletes del nom del mesos i del nombre del calendari no feien altre que perllongar els seu enlairat i particular estiu.
Un altre any van desplaçar un parell de metres a banda i banda cadascun d'aquests venerables arbres, per deixar la via més ample. Vaig veure, clar que de manera intermitent, tot el procés d'aquest desplaçament. Tornaran a arrelar, aquests sumptuosos i alhora senzills arbres? Em preguntava. Crec que l'any següent del desplaçament a alguns els va costar molt expressar-se en fulles. Però van arrelar, crec que tots. Llavors, i no abans, vaig admirar els treballs dels jardiners amb les seves grues i els nous nínxols que van preparar per les arrels d'aquells gegants de planta tan gruixuda.
Un altre any tota aquella carretera de l'estació va ser remodelada per complet de tal manera que aquells arbres van ser substituïts, en un obrir i tancar d'estiu, per palmeres d'aspecte famèlic.
Carai, m'he allargat una mica. És el que té el caminar en silenci, que el temps fuig escandalitzat. Ho sento.
Publica un comentari a l'entrada